dimecres, 16 d’agost de 2017


A sant benet fa uns quants anys, ( jo crec que va ser el temps més brillant de l’ermita-refugi ) van tindre una burra que els ajudava a portar la beguda i el menjar des de sant Joan fins a la ermita-refugi, jo la recordo blanca, tranqui-la “quant no hi havia massa gent”, i abans que el temps la esborri dels meus records vull explicar-vos una trobada simpàtica. Espero que os agradi!

La Burra Mariana

Sempre que em trobo de nit per aquests corriols estrets de Montserrat, penso el mateix:  quant es fa fosc millor que em trobi al costat de casa o en aquest cas a prop de la bauma...

Però, aquí estic, ja ben entrada la nit, pel camí què penja sobre el monestir con un balconet estret, que a estones trepitja la roca nua, i d’altres, com una llarga serp, s’endinsa al fons de  la canal per més tard, tornar a sortir buscant la claror a un altre tros rocós de la carena.

Abans d’arribar a tocar del cim de  l’elefantet, el caminet s’enfonsa entre arbustos i plantes, per tornar a girar, una vegada  passat el canalet que baixa del contrafort de la prenyada, un trosset més  endavant, per un caminet aguantat per les arrels dels arbres, arribo al totxo del macana, i sota del desplom de la “seción continua”, allà estava, dreta amb el cap estirat, i les seves orelles llargues, mirant-me amb uns ulls tan tendres...

 A tocar de la roca, amb el contrallum de la lluna dibuixant el seu cos,  la seva silueta semblava un esbós encisador d’ella mateixa, allà, sota la pedra...

  De seguida vaig començar a gratar-li les orelles i el front, mentre carinyosament li deia : Mariana guapa! Que fas tan soleta? Mentre continuava gratant-li les orelles, mirant de no apropar-m’hi massa, dons la Mariana era a mig camí entre una euga i una burra...

           ...després de dir-li lo guapa que era i lo molt que la estimava, vaig continuar el meu camí  cap a santa caterina, de seguida vaig arribar al camí que baixa de sant benet cap al mirador dels ermitans i una vegada allà, amb el corriol més ampla, mirant de reüll m’adonava que la Mariana anava al darrere meu a certa distancia. Instants més tard creuava les escales dels pobres cap a santa Ana i un xic més enllà, sota la agulla del pas de la burra, li vaig tornar a dir: “va torna mariana, ves cap a sant benet” mentre somrient li feia quatre carantoines. ja a l’arribar a l’estació superior del funicular de sant Joan, la burra i jo anàvem gaudint d’un cel encès sota una lluna immensa. Avançàvem plegats lentament, ara, per un camí ampla, sota el pont d’aquesta construcció fantasmagòrica.

Pujant pel camí des de el pla de les taràntules a Sant Joan a uns tres-cents metres, salvant el turó a on està el dipòsit de les aigües, el camí gira a la dreta dibuixant un mig cercle i al nostre davant, com de cop apareixen al fons les ermites, a la dreta d’aquestes la miranda de sant Joan i més a la dreta encara, el tòtem enorme que forma la roca del gorro mariner, en el qual, al centre, es veu la gran bauma de la lusilla  i un xic més a la dreta, sota els desploms, es dibuixa la  silueta de les ruïnes de la ermita de sant Jaume, què con un quadre perfecte al carbó, li dona un aire artístic a la roca i 0mple d’harmonia, aquesta nit lluminosa.

la lluna plena, resta immòbil, formant un gran cercla a sobre d’aquesta fortalesa de les magdalenes i els gorros, envaeix tot el buit del cel amb la seva llum emblanquinada i fa molt petita la ermita de sant Joan, què com una perla il·luminada, culmina el turonet a sobre del camí ample que mena a l’antic restaurant.

Sí, és de nit, però aquesta llum i aquest paisatge de conglomerat que ho envolta tot, em fa sentir, com en un micro-cosmos, sembla una rondalla tot plegat, i a sobre la mariana sota aquesta lluminositat emblanquinada   és lo mes semblant a un bon amic, no humà es clar, però  més d’ un instant no sé si soc la burra, el gorro mariner, la lluna que em deixa gaudir d’aquest espectacle, la ermita, jo mateix o tot plegat alhora...

Ja estem a la rampa que puja a l’antic restaurant, i com més a prop del camí que baixa cap a santa caterina estic, més intens sen fa el nus que tinc al cor, jo li dic va mariana ves-te’n cap a sant benet i ella em mira amb els ulls d’una mare com volent acaronar-me en un bressol amb el cap i jo patint per deixar-la soleta, però, més aviat crec, que era ella qui patia per mi en veure’n tan solet... i capficat amb aquests pensaments enfilo el corriol que baixa fem petites voltetes cap a la cova...

               ...Segurament mentre jo, ja dintre del sac i recordant totes aquestes emocions, aclocava els ulls, en la negra foscor tancada de la bauma, la burra Mariana sota la lluminositat d’aquella lluna plena, que pocs instants abans, avien gaudit junts, girava a la estació superior del funicular, al pla de les taràntules, amb tot el buit planetari a dintre seu, cap a sant benet, amb el cel prenyat d’una lluna immensa i l’encís de les formes màgiques del conglomerat, la burreta blanca dels ulls tendres i les seves llargues orelles, envoltada del silenci d’aquella nit d’hivern, mirant d’obrir-ne els ulls a d’altres esperances...


Lete, 15/08/17




















dimecres, 26 de juliol de 2017

                                           foto de Lete Pérez Chocán.                  

foto de Lete Pérez Chocán.


                                                           Un vespre qualsevol


Avui al vespre, amb el cel prenyat d’un vermell apocalíptic, m'he sorprès parlant amb tu, mentre el sol queia lentament a l'horitzó...

vivificava amb tu, uns senzills moments plens de bellesa i coincidien tot dos, en veure-ho amb els mateixos ulls....

... M'ha semblat un miratge tot plegat, perquè físicament estàs tan lluny.

Sota aquest cel vermell, en un petit roure, tres ocellets com sincronitzats, dibuixen un cercle abans de posar.se en les seves branques, en un breu instant han desaparegut amb el seu xilueig...

Dos avions, han deixat dos Estelas blanques paral•leles al cel, semblaba com si haguéssin d’arribar a l'infinit...

tot plegat m’ha fet pensar en el fugaç i paral•lel pas, de la vida i els amics. Per cert, no se si t'he dit alguna vegada, l'emoció tan profunda que sento amb els teus records...

Aquest horitzó d'amor, al qual mai acabo d'arribar, m'ha fet restar amb tu uns breus instants aquest vespre.

Qui posa portes a l'amor, no pateix la vida, però hi viu?

Lete, juliol del 2017

dissabte, 1 de juliol de 2017


              
               Mon

Por la ventana de la habitación, entra la luz brillante de la tarde, dando pequeños matices y embelleciendo este universo silencioso. La estancia, que resta viva, con una fuerte personalidad, especialmente clásica. Da la sensación de estar dormida.

Emocionado, desde la puerta entreabierta, observo un ficus de grandes hojas blancas y verdes dentro de la estancia, junto a la ventana. Del centro, del cuadrado anacarado del techo, cuelga una lámpara que cae, en circulos de pequeñas lagrimimitas de cristal transparente,  que multiplican e irradian, la luz de la ventana, por todo el micro-cosmos de la habitación.

En los paredes, hay alguna estanteria con libros apilados y algún cuadro...

Ella de espaldas a todo este universo vacio, sobre la mesa de madera, junto al ficus, escribe algún texto con el ordenador. Yo observo su melena negra, entre la cual, aparecen unos aretes con unas piedras verdes esmeralda. debajo de ellos una camisa blanca deja entrever los hombros desnudo, afilados...

Solo posar mis labios, en el punto exacto que coinciden el hombro i el cuello, en ese justo instante, desde su corazón y el mio, miles de mariposas, como de un brollador aparecieron, batiendo sus alas, mientras entreemesclan sus colores por la cámara y al punto desaparecian, dejando todo, envuelto en un nuevo silencio, aún mas vivo, más intenso. volví a besarla sin que se girara,  otra vez y salí del cuarto.

Ya solo en el balcón, con el bullício de la ciudad de fondo, envuelto en la quietud amorosa de este gran momento, absorto como en otro planeta, solo pienso, en como podré gestionar tanta belleza.


Lete.  2017-06-19

dissabte, 25 de març de 2017

          El meu amic tenia una vinya en un fèrtil serrall

La llum del matí es filtra a traves dels vidres de les finestres, des de dins de la bauma que forma aquesta roca s’agraeix, perquè tot queda com vivificat, i omple de matisos tots el racons de la ermita. L’altar, situat al davant d’un gran finestral, restà recolzat sobre un tros de tronc, posat aquest, dintre d’un gran test sense cap subjecció, només unes pedres grosses resten recolzades a ell perquè no trontolli. A sobre hi ha pedres de diferents països i racons  del món, potser com a trossets  d’ esperits  que ens volem invitar a formar par d’un vitrall, la  imatge del qual ens volgués indicar una vida amb més sentit... alguna creu de fusta, el llibre del missal, espelmes i algunes icones...

                                   ...a la paret de la dreta del altar hi ha més icones posades elegantment i com queien en cascada en direcció a  la dreta.  A sota, recolzat a la paret, una gran creu de feta de alzina i al costat d’aquesta, resta el  bastó, un tros de fusta de boix que en fa servir l’ermità com a recolzament durant  les seves passejades. El bastó té un grapat d’imatges gravades per ell mateix al llarg de molts dies de meditació i recolliment,  totes elles fetes, amb tant sols, una petita navalla de fusta...

                                      ...jo començo a prendre posició i en col·loco entre la paret de les icones i un lateral de l’altar, just al davant del basto, emocionat, observant la llum,  el jardí i sant Dimas a traves de les finestres, sentint-me un privilegiat, pel fet de poder  celebrar la eucaristia a la ermita de la santa creu amb un gran pare benedictí, tant entranyable per a tants de nosaltres...

A la esquerra de la porta està la estufa de llenya i a sobre mateix una petita  fotografia d’en Ramana Mashrarsi. Al racò del costat, aprofitant la part més fonda de la balma, hi ha com una mena d’armari-arco que aprofita  l’estança, d’ on el Pare Basili comença a treure  la estola i l’hàbit, tot plegat, amb petits moviment elegants i cerimoniosos per celebrar l’eucaristia, jo en silenci  m’ho vaig mirant tot, això sí, cada vegada més emocionat, veure l’ermità es veure milers d’anys de cristianisme, m’imagino a dins del llibre “relats d’un peregrí rus” fem la plegaria de Jesús, caminant per qualsevol reco de la muntanya. Aquest gran  mandala m’omple el cor d’alegria. Fa un  matí preciós ple de llum, on el silenci ho envolta tot, només se sent, el cant dels ocells del jardí i algun cop, al mateix pare Basili, si hi veu que m’apropo massa a l’altar...

El meu amic tenia una vinya en un fèrtil serrall. El primer dia que vaig veure aquest dibuix fet per ell mateix ermita,  vaig intuir que jo mateix podria començar a picar pedra en el meu propi serrall. vaig recordar de seguida una conversa que varen tenir al principi de conèixer-nos, quant després d’un temps de estar amb ell i escoltar-ho havia començat a entreveure de què anava tot aquest camí interior del qual tan parlava.



Mai havia tingut un amic que m’ensenyes el mon interior i al descobrir-ho a traves d’ell, li vaig dir” Pare Basili, però això que vostè en comenta és molt difícil” i el p.Basili de seguida en va replicar, més difícil és viure tota la vida inconscientment, sense viure intensament tot els matisos que ens ofereix el dia a dia, sense la sabiduria no hi ha amor i sense amor el món seria un desert erm...

Veritablement, el Pare Basili tenia un fèrtil serrall on tots els que el coneixien anàvem a treballar, per així, veure que quant treballes confiadament en un camí cert, més tard , pots recollir els fruits d’una vida senzilla i feliç. Gràcies a aquest serrall, molts hem pogut veure la espiritualitat autèntica i ens hem vist abocats a moltes estones de meditació en silenci, a llegir, a buscar, a tastar altres camins. Mes tard quan vaig anant coneixen més  la seva persona encara vaig trobar tot més entranyable. Ell va ser per a mi un bon pare espiritual amb qui anar a contrastar la realitat.



Recordo l’última trobada, que per a mi va ser un autèntic adéu sense que cap dels dos ens n’ adonéssim. En confessió, li vaig explicar diverses històries una mica superficials, mentre per dins anava sentint una forta emoció, tot plegat sense saber el per què, Sense cap motiu aparent, aquella tarda al marxar, ens varen acomiadar amb una abraçada més afectuosa que de costum. Encara recordo quant vaig voltar l’ermita caminant, passat el trencall de l’ermita de Trinitat, just després de sortir al tros de caminet sobre la roca nua, poc abans de què el petit corriol girés cap a l’elefantet, just al precís moment en què es comença a veure el jardinet de l’ermita de la Santa Creu, allà estava l’ermità dret, agitant la seva mà, mentre jo des del camí anava dient-li adéu emocionat pels sentiments del  moment, també amb la mà, i així vam anar passant uns  segons que vam semblar minuts llargs fins a desaparèixer.

De cop i volta en vaig omplir d’un sentiment  que no havia viscut mai. Recordo com després, des del mirador dels Ermitans, vaig arrencar a córrer fins al encreuament amb les escales dels pobres. Vaig començar a baixar les escales de dos en dos, de tres en tres, cames ajudeu-me,  com si caigués dins d’un gran buit que em xuclava, pensava en Montserrat, en el monestir, en la santa creu, en el pare basili, mirava a Barcelona, pensava en la meva infantessa a la trinitat, tot bullia en el meu cor com en un laberint de sentiments vius, molts vius, sobre dimensionats...

Els meus dies a Barcelona passaven entre el petit apartament al raval i moltes hores a sobre de la meva  vespa 200 repartint per Barna, les noves emocions de viure a la gran ciutat feien que en motivés  i omplís la meva soledat de nous projectes, així, sense que gairebé no m’adones compte vam anant passant els dies, els mesos i algun que altre any... Temps més tard vaig tornar a visitar-lo a la Santa Creu alguna vegada més, però aquella vegada va ser per a mi l’autèntic adéu, l’autèntic sentiment de què la pàgina més important de la meva  vida havia girat el full i que el futur en deparava, un nou camí, un nou món què poc a poc s’anava obrint davant dels meus ulls ple de incerteses, ple de... qui sap de què, al cap i a la fi no podem tenir sempre la certesa de totes les coses que ens depara el proper gir de cantonada i a més tan se val, si el dia a dia només ens demana de ser adequats, de ser honestos amb nosaltres mateixos i a tot el què ens envolta, per tot això vaig decidir de desfer el nus interior de les expectatives i vaig continuar treballant silenciosament i poc a poc el meu serrall.


Gener del 2017 lete

dijous, 23 de març de 2017

La primera vegada

Aquest matí amb el so de les campanes i la remor dels turistes del monestir de fons, xerràvem asseguts al costat del pou, lluïa un sol brillant, d’una llum captivadora, encisadora, l’albercoc que hi ha al centre del parterre, té les branques plenes de petites floretes blanques, el terra del jardinet de l’ermita esta cobert amb lloses vermelles, formant un sol irregular, rústic. Algunes llosetes, quant poses el peu a sobre es mouen amb un balanceig divertit.

La creu de fusta seca de la terrasseta del jardí, el piuleig costant dels ocells durant les primeres hores del matí, les construccions de sant Dimas i santa creu, tot plegat li dona a aquest racó un tarannà íntim i especial.

La xixina ( pit-roig) apareix i desapareix a estones saltant entre el laberint de branquetes dels arbustos, només be a menjar trossets petits de fruits secs de la ma de l’ermità. Des de la petita placeta què al centre, conté  la creu de fusta del jardí, es veu  clarament la serra de Collserola , coronada pel Tibidabo, en aquest espai obert es distingeix clarament a la esquerra Sabadell i terrassa mes a prop Vacarisses i a ma dreta Olesa de Montserrat, Martorell i la desembocadura del Llobregat, en aquest punt, de nit, es veuen, com petites  llumetes,  pugen i baixen del cel a l’aeroport del prat...

Si giren els ulls mes a la dreta es veu sant miquel, l’estació superior del funicular de sant Joan al pla de les taràntules, els gorros i més a prop les roques de sant benet i els flautats que com sentinelles immòbils d’aquest palau petrificat, ens guarden l’esquena i ens piulen a cau de orella, petits sons, colors i formes màgiques d’aquest univers natural...

                                                      ...aquí arrecerats, al jardinet de la santa creu, asseguts a un petit racó quadriculat al darrera del pou, amb la flaira del romaní florit què deixa un to balsàmic, miro l’ermità, porta posada la túnica i l’escapulari negre , aquest últim cenyit a la cintura amb un cinturó de cuir del mateix color que l’hàbit. També, porta una Kufiyya (fular palestí) sobre les espatlles i quant el sol comença a escalfar de valent es tapa el cap amb ell. Te la barba i els cabells llargs i blancs, d’un blanc bonic, anacarat, les seves mans son entre delicades i fermes, com de qui sap tocar música amb elles o agafar amb força una destral amb la mateixa delicada fermesa.

Mentre l’ermità va llegint petits fragments d’un llibre de Anthony de Mello, jo atapeït per l’instant, tanco els ulls, com per retenir tot aquests petits esclats de sensacions fantàstiques, faig un intent per retenir al mateix temps la escalfor del sol, les paraules del llibre de Anthony de Mello, la veu tan alegre de l’ermità, l’aroma suau del romaní florit. Sento que aquests moments tan autèntics son fruïts de les seves vivències, que com un brollador de veracitat enumera les coses per seu nom i al mateix temps, al pronunciar els mots, apareixen al davant meu com vivificades.

 El jardí, el pou, l’arbre i les seves floretes blanques, els grans finestrals oberts a llevant del jardinet de l’ermita, les lloses vermelles cobrint el terra, la creu de fusta seca del balconet del jardí, la xixina amb el seu pit ataronjat immòbil a la branqueta, l’ermità, tot ressona a dintre meu amb un encís nou, engrescador, vivificant, autèntic, viu, com si em aboqués tot plegat a un món nou i ho veiés tot amb ells ulls oberts d’un nen per primera vegada...
Lete, març 2017





Encantats als Frares



Tan sol havíem creuat quatre paraules en un bloc d’Internet, comentàvem l’estat actual d’unes línies d’escalada en una agulla molt concorreguda de Montserrat, concretament de la zona “dels gorros” i aquí em trobo, dins d’un llarg passatge en forma de tub, al metro de Barcelona, fem el transbord de la línea un a la cinc, a plaça Catalunya, aquest passadís que tantes vegades he fet, esquivant persones, mentre sentia de fons  les notes de algun músic entre la gentada.

El metro, no ha trigat gaire en arribar a l’andana i jo, de sobte, una miqueta  inconscientment m’he colat dins el primer vagó ( segurament portat pel costum de quant era un marrec, perquè al costat de la cabina del conductor es veien el túnel,  les vies i l’arribada a l’estació ) ja dins el metro, observo el vagó ple de gent i una sensació com de passerell me envaeix, crec què en fa uns quants dies ( potser unes quantes llunes) què no baixo a Barna, i em sento com quant la mare et pentina bé, t’arregla la roba i amb el entrepà dins la motxilla apareixes el primer dia de classe al davant del profe i els companys...amb aquesta sensació m’adono que ja han passat les tres aturades i surto del vago pensant en tot plegat mentre pujo les escales inacabables de l’estació de fontana ( com sempre, jugant a fer el saltet quan l’esglaó desapareix per la reixeta) un cop alliberat del mon soterrani, sentint els sorolls del carrer, em venen al cap un munt de records de les passejades, de les festes i dels recons, d’aquest històric i bonic barri de Gràcia...

No sé per què ho relaciono tot plegat, al meu coco, sembla que només li cal una espurna per deixar anar totes les temporades  ( incloses les tomes falses) de la meva vida en un sol instant, li he ordenat que ja esta bé, que deixi de fustigar-me, perquè en el meu cap no hi ha un sol racó lliure aquesta tarda per a més sensacions i sentiments incendiaris, i també, perquè ja n’hi ha prou, en dic, mentre amb una decisió ferma començo a centrar-me en el que he vingut a fer avui, aquí, a Barcelona…

Travesso el carrer gran de gràcia i enfilo la rambla del prat pel cantó dels cinemes borràs cap a l’avinguda del príncep d’Astúries i aquesta la agafo en direcció a muntanya, mentre totes aquestes sensacions i sentiments no m’abandonen, visc tot plegat amb la mateixa intensitat i emoció què si hagués caigut al centre del mateix present i no sabés com gestionar totes aquestes noves vivències, intento sentir-ho tot, ho oloro amb intensitat, m’ho miro com si fos la primera vegada, tot plegat mentre camino i el meu cor batega a un ritme accelerat.
A l’arribar a prop del carrer he anat mirant els números fins que he trobat el passatge de vianants ple de cases velles, té una portalada de ferro a la entrada, d’aquelles treballades artesanalment amb diferents formes i figures i al darrere d’aquesta, un ample passadís ple de casetas unifamiliars a tot dos costats, en una de les quals he trobat el centre excursionista. A dins, en el pati, a l’altre costat de l’entrada, hi ha una tarima de fusta inclinada plena de preses d’escalada, veig diverses persones intentant pujar-la, entre les quals, a mesura que m’apropo tímidament, vaig reconeixent a la persona amb qui havia parlat per Internet , alguns dies enrere…

Sempre que sortim a escalar plegats no puc evitar què com si fos la sèrie de moda del moment, el cap em bombardegi-hi amb totes les imatges d’aquell dia. Altres vegades mentre conduïm en silenci cap al lloc de l’escalada, mel miro i em sembla tot plegat mes aviat un miratge, quelcom què no ha existit mai fora del món il·lusori del meu cap, quant penso en tot plegat, de vegades  recordo aquells moments divertits viscuts al començament i a l’acabar les escalades, amb el capo del cotxe obert, preparant les cintes, els empotradors, els friends, el martell, els claus i les cordes, mirant la ressenya què hem imprès abans a casa intentant memoritzar-la, tot plegat dins un matí radiant ple de rialles i trobades, al pàrquing ( peatge)de  can Masana.

Ja em fa un quants anys de la trobada en el centre excursionista que dibuixa aquest relat, i sempre què hi penso, quedo sorprès, tot i què hem fet un munt de sortides d’escalades junts,  aquell dia ha quedat viu a la meva ment, deixant una forta  empremta d’ànims i de noves possibilitats.
Avui mateix, sense anar més lluny, estem escalant a frares encantats, ens hem enfilat a una agulla, que a la ressenya no ens deia gaire cosa, i tot plegat ha fet què vibréssim una bona estona, no només amb la pujada, sinó fins i tot també amb el rapel, que no acabàvem de veure clar, després de plegar cordes,  també hem gaudit mentre baixàvem per la canal encaixada entre el dit i el ditet, obrint-nos pas entre arítjols i eures, fins a arribar al peu de via, allà, mentre feien quatre mos a l’entrepà i comentàvem la aventureta, anaven recollim les bambes i les motxilles.

A la via de l’agulla fàcil, sortint de la segona reunió, al company, se li ha quedat un clau a la mà mentre ballava amb els pedals, era un pas compromès, m’imagino que ha sigut això el que li ha fet dubtar, quan uns metres mes amunt ha hagut de sortir en lliure…
Fa un dia solejat aquí dalt a frares, tot el matí han estat volant els cors per sobre del frare gros, mentre a estones des de les reunions nosaltres miràvem sorpresos les formes de les pedres que ens envolten, són fantàstiques! van caient cap el peu de la muntanya con un delicat collar de perles arrodonides amb les seves capritxoses i espontànies formes. Mirant tot aquest espectacle, juntament amb el moviment tan subtil d’aquestes encisadores grimpades, més aviat sembla, que ballem un valls amb delicadesa amb les preses en comptes d’escalar. Passem d’una roca a l’altre de més amunt, del ditet a  l’agulla fàcil i d’aquesta a la cristobalita superior i uns instants després fent quatre passes, pugen fins al cim del frare gros, per més tard, un cop allà a dalt, envoltats d’un buit xuclador, encara alcem la mà per sentir-ne més a prop l’aire de més amunt…Quina sensació de llibertat…

Mai m’hagués imaginat que l’escalada hem pogués donar tant, amistat, naturalesa, relacions humanes i tota una basto i petit terreny de superació personal…

                   ...Però ho haurem de reconèixer, això és grimpar a Montserrat, tot plegat forma part del món montserratí, i és que aquesta estimada muntanya en té quelcom de viu, d’extraordinari. A dintre del cor de frares s’escala amb solitud, la sang del seu bombeig nodreix aquestes pedres, com rondalles acaronant-nos, escalfant la nostra feble humanitat, com si fos una gran llard de foc.

Entre les seves agulles dretes de conglomerat compromès, en dies clars, solejats, ficats entre Canals amb forts pendents, plenes de boix, savines,alzines i aritjols, aquí dins, tens la sensació de tocar el cel a dalt de la carena, mentre sents a la pell l’aire suau que bufa al vespre, mentre sens grasnar als cors o sens l’olor de farigola o el romaní florit… Amb tots aquests grills de sensacions  a sobre, de vegades et sorprens, simplement mirant el somriure del company o quan li ha sortit el pas difícil o més tard amb l’esclat de joia al cim, deixant enrere les dificultats de la jornada d’escalada...

                               …És veritat, Montserrat és diferent, és un fil continu de moments inoblidables, un brollador de silenci a on el miratge es real, un lloc què no podem descriure amb mots ordinaris, qui sap, potser és això, més aviat tot plegat, la seva atracció, l’ acaronament que sentint, la seva màgia…

Lete

27-04-2016