dissabte, 25 de març de 2017

          El meu amic tenia una vinya en un fèrtil serrall

La llum del matí es filtra a traves dels vidres de les finestres, des de dins de la bauma que forma aquesta roca s’agraeix, perquè tot queda com vivificat, i omple de matisos tots el racons de la ermita. L’altar, situat al davant d’un gran finestral, restà recolzat sobre un tros de tronc, posat aquest, dintre d’un gran test sense cap subjecció, només unes pedres grosses resten recolzades a ell perquè no trontolli. A sobre hi ha pedres de diferents països i racons  del món, potser com a trossets  d’ esperits  que ens volem invitar a formar par d’un vitrall, la  imatge del qual ens volgués indicar una vida amb més sentit... alguna creu de fusta, el llibre del missal, espelmes i algunes icones...

                                   ...a la paret de la dreta del altar hi ha més icones posades elegantment i com queien en cascada en direcció a  la dreta.  A sota, recolzat a la paret, una gran creu de feta de alzina i al costat d’aquesta, resta el  bastó, un tros de fusta de boix que en fa servir l’ermità com a recolzament durant  les seves passejades. El bastó té un grapat d’imatges gravades per ell mateix al llarg de molts dies de meditació i recolliment,  totes elles fetes, amb tant sols, una petita navalla de fusta...

                                      ...jo començo a prendre posició i en col·loco entre la paret de les icones i un lateral de l’altar, just al davant del basto, emocionat, observant la llum,  el jardí i sant Dimas a traves de les finestres, sentint-me un privilegiat, pel fet de poder  celebrar la eucaristia a la ermita de la santa creu amb un gran pare benedictí, tant entranyable per a tants de nosaltres...

A la esquerra de la porta està la estufa de llenya i a sobre mateix una petita  fotografia d’en Ramana Mashrarsi. Al racò del costat, aprofitant la part més fonda de la balma, hi ha com una mena d’armari-arco que aprofita  l’estança, d’ on el Pare Basili comença a treure  la estola i l’hàbit, tot plegat, amb petits moviment elegants i cerimoniosos per celebrar l’eucaristia, jo en silenci  m’ho vaig mirant tot, això sí, cada vegada més emocionat, veure l’ermità es veure milers d’anys de cristianisme, m’imagino a dins del llibre “relats d’un peregrí rus” fem la plegaria de Jesús, caminant per qualsevol reco de la muntanya. Aquest gran  mandala m’omple el cor d’alegria. Fa un  matí preciós ple de llum, on el silenci ho envolta tot, només se sent, el cant dels ocells del jardí i algun cop, al mateix pare Basili, si hi veu que m’apropo massa a l’altar...

El meu amic tenia una vinya en un fèrtil serrall. El primer dia que vaig veure aquest dibuix fet per ell mateix ermita,  vaig intuir que jo mateix podria començar a picar pedra en el meu propi serrall. vaig recordar de seguida una conversa que varen tenir al principi de conèixer-nos, quant després d’un temps de estar amb ell i escoltar-ho havia començat a entreveure de què anava tot aquest camí interior del qual tan parlava.



Mai havia tingut un amic que m’ensenyes el mon interior i al descobrir-ho a traves d’ell, li vaig dir” Pare Basili, però això que vostè en comenta és molt difícil” i el p.Basili de seguida en va replicar, més difícil és viure tota la vida inconscientment, sense viure intensament tot els matisos que ens ofereix el dia a dia, sense la sabiduria no hi ha amor i sense amor el món seria un desert erm...

Veritablement, el Pare Basili tenia un fèrtil serrall on tots els que el coneixien anàvem a treballar, per així, veure que quant treballes confiadament en un camí cert, més tard , pots recollir els fruits d’una vida senzilla i feliç. Gràcies a aquest serrall, molts hem pogut veure la espiritualitat autèntica i ens hem vist abocats a moltes estones de meditació en silenci, a llegir, a buscar, a tastar altres camins. Mes tard quan vaig anant coneixen més  la seva persona encara vaig trobar tot més entranyable. Ell va ser per a mi un bon pare espiritual amb qui anar a contrastar la realitat.



Recordo l’última trobada, que per a mi va ser un autèntic adéu sense que cap dels dos ens n’ adonéssim. En confessió, li vaig explicar diverses històries una mica superficials, mentre per dins anava sentint una forta emoció, tot plegat sense saber el per què, Sense cap motiu aparent, aquella tarda al marxar, ens varen acomiadar amb una abraçada més afectuosa que de costum. Encara recordo quant vaig voltar l’ermita caminant, passat el trencall de l’ermita de Trinitat, just després de sortir al tros de caminet sobre la roca nua, poc abans de què el petit corriol girés cap a l’elefantet, just al precís moment en què es comença a veure el jardinet de l’ermita de la Santa Creu, allà estava l’ermità dret, agitant la seva mà, mentre jo des del camí anava dient-li adéu emocionat pels sentiments del  moment, també amb la mà, i així vam anar passant uns  segons que vam semblar minuts llargs fins a desaparèixer.

De cop i volta en vaig omplir d’un sentiment  que no havia viscut mai. Recordo com després, des del mirador dels Ermitans, vaig arrencar a córrer fins al encreuament amb les escales dels pobres. Vaig començar a baixar les escales de dos en dos, de tres en tres, cames ajudeu-me,  com si caigués dins d’un gran buit que em xuclava, pensava en Montserrat, en el monestir, en la santa creu, en el pare basili, mirava a Barcelona, pensava en la meva infantessa a la trinitat, tot bullia en el meu cor com en un laberint de sentiments vius, molts vius, sobre dimensionats...

Els meus dies a Barcelona passaven entre el petit apartament al raval i moltes hores a sobre de la meva  vespa 200 repartint per Barna, les noves emocions de viure a la gran ciutat feien que en motivés  i omplís la meva soledat de nous projectes, així, sense que gairebé no m’adones compte vam anant passant els dies, els mesos i algun que altre any... Temps més tard vaig tornar a visitar-lo a la Santa Creu alguna vegada més, però aquella vegada va ser per a mi l’autèntic adéu, l’autèntic sentiment de què la pàgina més important de la meva  vida havia girat el full i que el futur en deparava, un nou camí, un nou món què poc a poc s’anava obrint davant dels meus ulls ple de incerteses, ple de... qui sap de què, al cap i a la fi no podem tenir sempre la certesa de totes les coses que ens depara el proper gir de cantonada i a més tan se val, si el dia a dia només ens demana de ser adequats, de ser honestos amb nosaltres mateixos i a tot el què ens envolta, per tot això vaig decidir de desfer el nus interior de les expectatives i vaig continuar treballant silenciosament i poc a poc el meu serrall.


Gener del 2017 lete

1 comentari: