dijous, 23 de març de 2017

Encantats als Frares



Tan sol havíem creuat quatre paraules en un bloc d’Internet, comentàvem l’estat actual d’unes línies d’escalada en una agulla molt concorreguda de Montserrat, concretament de la zona “dels gorros” i aquí em trobo, dins d’un llarg passatge en forma de tub, al metro de Barcelona, fem el transbord de la línea un a la cinc, a plaça Catalunya, aquest passadís que tantes vegades he fet, esquivant persones, mentre sentia de fons  les notes de algun músic entre la gentada.

El metro, no ha trigat gaire en arribar a l’andana i jo, de sobte, una miqueta  inconscientment m’he colat dins el primer vagó ( segurament portat pel costum de quant era un marrec, perquè al costat de la cabina del conductor es veien el túnel,  les vies i l’arribada a l’estació ) ja dins el metro, observo el vagó ple de gent i una sensació com de passerell me envaeix, crec què en fa uns quants dies ( potser unes quantes llunes) què no baixo a Barna, i em sento com quant la mare et pentina bé, t’arregla la roba i amb el entrepà dins la motxilla apareixes el primer dia de classe al davant del profe i els companys...amb aquesta sensació m’adono que ja han passat les tres aturades i surto del vago pensant en tot plegat mentre pujo les escales inacabables de l’estació de fontana ( com sempre, jugant a fer el saltet quan l’esglaó desapareix per la reixeta) un cop alliberat del mon soterrani, sentint els sorolls del carrer, em venen al cap un munt de records de les passejades, de les festes i dels recons, d’aquest històric i bonic barri de Gràcia...

No sé per què ho relaciono tot plegat, al meu coco, sembla que només li cal una espurna per deixar anar totes les temporades  ( incloses les tomes falses) de la meva vida en un sol instant, li he ordenat que ja esta bé, que deixi de fustigar-me, perquè en el meu cap no hi ha un sol racó lliure aquesta tarda per a més sensacions i sentiments incendiaris, i també, perquè ja n’hi ha prou, en dic, mentre amb una decisió ferma començo a centrar-me en el que he vingut a fer avui, aquí, a Barcelona…

Travesso el carrer gran de gràcia i enfilo la rambla del prat pel cantó dels cinemes borràs cap a l’avinguda del príncep d’Astúries i aquesta la agafo en direcció a muntanya, mentre totes aquestes sensacions i sentiments no m’abandonen, visc tot plegat amb la mateixa intensitat i emoció què si hagués caigut al centre del mateix present i no sabés com gestionar totes aquestes noves vivències, intento sentir-ho tot, ho oloro amb intensitat, m’ho miro com si fos la primera vegada, tot plegat mentre camino i el meu cor batega a un ritme accelerat.
A l’arribar a prop del carrer he anat mirant els números fins que he trobat el passatge de vianants ple de cases velles, té una portalada de ferro a la entrada, d’aquelles treballades artesanalment amb diferents formes i figures i al darrere d’aquesta, un ample passadís ple de casetas unifamiliars a tot dos costats, en una de les quals he trobat el centre excursionista. A dins, en el pati, a l’altre costat de l’entrada, hi ha una tarima de fusta inclinada plena de preses d’escalada, veig diverses persones intentant pujar-la, entre les quals, a mesura que m’apropo tímidament, vaig reconeixent a la persona amb qui havia parlat per Internet , alguns dies enrere…

Sempre que sortim a escalar plegats no puc evitar què com si fos la sèrie de moda del moment, el cap em bombardegi-hi amb totes les imatges d’aquell dia. Altres vegades mentre conduïm en silenci cap al lloc de l’escalada, mel miro i em sembla tot plegat mes aviat un miratge, quelcom què no ha existit mai fora del món il·lusori del meu cap, quant penso en tot plegat, de vegades  recordo aquells moments divertits viscuts al començament i a l’acabar les escalades, amb el capo del cotxe obert, preparant les cintes, els empotradors, els friends, el martell, els claus i les cordes, mirant la ressenya què hem imprès abans a casa intentant memoritzar-la, tot plegat dins un matí radiant ple de rialles i trobades, al pàrquing ( peatge)de  can Masana.

Ja em fa un quants anys de la trobada en el centre excursionista que dibuixa aquest relat, i sempre què hi penso, quedo sorprès, tot i què hem fet un munt de sortides d’escalades junts,  aquell dia ha quedat viu a la meva ment, deixant una forta  empremta d’ànims i de noves possibilitats.
Avui mateix, sense anar més lluny, estem escalant a frares encantats, ens hem enfilat a una agulla, que a la ressenya no ens deia gaire cosa, i tot plegat ha fet què vibréssim una bona estona, no només amb la pujada, sinó fins i tot també amb el rapel, que no acabàvem de veure clar, després de plegar cordes,  també hem gaudit mentre baixàvem per la canal encaixada entre el dit i el ditet, obrint-nos pas entre arítjols i eures, fins a arribar al peu de via, allà, mentre feien quatre mos a l’entrepà i comentàvem la aventureta, anaven recollim les bambes i les motxilles.

A la via de l’agulla fàcil, sortint de la segona reunió, al company, se li ha quedat un clau a la mà mentre ballava amb els pedals, era un pas compromès, m’imagino que ha sigut això el que li ha fet dubtar, quan uns metres mes amunt ha hagut de sortir en lliure…
Fa un dia solejat aquí dalt a frares, tot el matí han estat volant els cors per sobre del frare gros, mentre a estones des de les reunions nosaltres miràvem sorpresos les formes de les pedres que ens envolten, són fantàstiques! van caient cap el peu de la muntanya con un delicat collar de perles arrodonides amb les seves capritxoses i espontànies formes. Mirant tot aquest espectacle, juntament amb el moviment tan subtil d’aquestes encisadores grimpades, més aviat sembla, que ballem un valls amb delicadesa amb les preses en comptes d’escalar. Passem d’una roca a l’altre de més amunt, del ditet a  l’agulla fàcil i d’aquesta a la cristobalita superior i uns instants després fent quatre passes, pugen fins al cim del frare gros, per més tard, un cop allà a dalt, envoltats d’un buit xuclador, encara alcem la mà per sentir-ne més a prop l’aire de més amunt…Quina sensació de llibertat…

Mai m’hagués imaginat que l’escalada hem pogués donar tant, amistat, naturalesa, relacions humanes i tota una basto i petit terreny de superació personal…

                   ...Però ho haurem de reconèixer, això és grimpar a Montserrat, tot plegat forma part del món montserratí, i és que aquesta estimada muntanya en té quelcom de viu, d’extraordinari. A dintre del cor de frares s’escala amb solitud, la sang del seu bombeig nodreix aquestes pedres, com rondalles acaronant-nos, escalfant la nostra feble humanitat, com si fos una gran llard de foc.

Entre les seves agulles dretes de conglomerat compromès, en dies clars, solejats, ficats entre Canals amb forts pendents, plenes de boix, savines,alzines i aritjols, aquí dins, tens la sensació de tocar el cel a dalt de la carena, mentre sents a la pell l’aire suau que bufa al vespre, mentre sens grasnar als cors o sens l’olor de farigola o el romaní florit… Amb tots aquests grills de sensacions  a sobre, de vegades et sorprens, simplement mirant el somriure del company o quan li ha sortit el pas difícil o més tard amb l’esclat de joia al cim, deixant enrere les dificultats de la jornada d’escalada...

                               …És veritat, Montserrat és diferent, és un fil continu de moments inoblidables, un brollador de silenci a on el miratge es real, un lloc què no podem descriure amb mots ordinaris, qui sap, potser és això, més aviat tot plegat, la seva atracció, l’ acaronament que sentint, la seva màgia…

Lete

27-04-2016














































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada