dijous, 23 de març de 2017

La primera vegada

Aquest matí amb el so de les campanes i la remor dels turistes del monestir de fons, xerràvem asseguts al costat del pou, lluïa un sol brillant, d’una llum captivadora, encisadora, l’albercoc que hi ha al centre del parterre, té les branques plenes de petites floretes blanques, el terra del jardinet de l’ermita esta cobert amb lloses vermelles, formant un sol irregular, rústic. Algunes llosetes, quant poses el peu a sobre es mouen amb un balanceig divertit.

La creu de fusta seca de la terrasseta del jardí, el piuleig costant dels ocells durant les primeres hores del matí, les construccions de sant Dimas i santa creu, tot plegat li dona a aquest racó un tarannà íntim i especial.

La xixina ( pit-roig) apareix i desapareix a estones saltant entre el laberint de branquetes dels arbustos, només be a menjar trossets petits de fruits secs de la ma de l’ermità. Des de la petita placeta què al centre, conté  la creu de fusta del jardí, es veu  clarament la serra de Collserola , coronada pel Tibidabo, en aquest espai obert es distingeix clarament a la esquerra Sabadell i terrassa mes a prop Vacarisses i a ma dreta Olesa de Montserrat, Martorell i la desembocadura del Llobregat, en aquest punt, de nit, es veuen, com petites  llumetes,  pugen i baixen del cel a l’aeroport del prat...

Si giren els ulls mes a la dreta es veu sant miquel, l’estació superior del funicular de sant Joan al pla de les taràntules, els gorros i més a prop les roques de sant benet i els flautats que com sentinelles immòbils d’aquest palau petrificat, ens guarden l’esquena i ens piulen a cau de orella, petits sons, colors i formes màgiques d’aquest univers natural...

                                                      ...aquí arrecerats, al jardinet de la santa creu, asseguts a un petit racó quadriculat al darrera del pou, amb la flaira del romaní florit què deixa un to balsàmic, miro l’ermità, porta posada la túnica i l’escapulari negre , aquest últim cenyit a la cintura amb un cinturó de cuir del mateix color que l’hàbit. També, porta una Kufiyya (fular palestí) sobre les espatlles i quant el sol comença a escalfar de valent es tapa el cap amb ell. Te la barba i els cabells llargs i blancs, d’un blanc bonic, anacarat, les seves mans son entre delicades i fermes, com de qui sap tocar música amb elles o agafar amb força una destral amb la mateixa delicada fermesa.

Mentre l’ermità va llegint petits fragments d’un llibre de Anthony de Mello, jo atapeït per l’instant, tanco els ulls, com per retenir tot aquests petits esclats de sensacions fantàstiques, faig un intent per retenir al mateix temps la escalfor del sol, les paraules del llibre de Anthony de Mello, la veu tan alegre de l’ermità, l’aroma suau del romaní florit. Sento que aquests moments tan autèntics son fruïts de les seves vivències, que com un brollador de veracitat enumera les coses per seu nom i al mateix temps, al pronunciar els mots, apareixen al davant meu com vivificades.

 El jardí, el pou, l’arbre i les seves floretes blanques, els grans finestrals oberts a llevant del jardinet de l’ermita, les lloses vermelles cobrint el terra, la creu de fusta seca del balconet del jardí, la xixina amb el seu pit ataronjat immòbil a la branqueta, l’ermità, tot ressona a dintre meu amb un encís nou, engrescador, vivificant, autèntic, viu, com si em aboqués tot plegat a un món nou i ho veiés tot amb ells ulls oberts d’un nen per primera vegada...
Lete, març 2017





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada