dimecres, 26 de juliol de 2017

                                           foto de Lete Pérez Chocán.                  

foto de Lete Pérez Chocán.


                                                           Un vespre qualsevol


Avui al vespre, amb el cel prenyat d’un vermell apocalíptic, m'he sorprès parlant amb tu, mentre el sol queia lentament a l'horitzó...

vivificava amb tu, uns senzills moments plens de bellesa i coincidien tot dos, en veure-ho amb els mateixos ulls....

... M'ha semblat un miratge tot plegat, perquè físicament estàs tan lluny.

Sota aquest cel vermell, en un petit roure, tres ocellets com sincronitzats, dibuixen un cercle abans de posar.se en les seves branques, en un breu instant han desaparegut amb el seu xilueig...

Dos avions, han deixat dos Estelas blanques paral•leles al cel, semblaba com si haguéssin d’arribar a l'infinit...

tot plegat m’ha fet pensar en el fugaç i paral•lel pas, de la vida i els amics. Per cert, no se si t'he dit alguna vegada, l'emoció tan profunda que sento amb els teus records...

Aquest horitzó d'amor, al qual mai acabo d'arribar, m'ha fet restar amb tu uns breus instants aquest vespre.

Qui posa portes a l'amor, no pateix la vida, però hi viu?

Lete, juliol del 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada