dimecres, 30 d’agost de 2017



Ei, si esteu llegint això, heu de tenir present, què només és un record, un esbós del passat, el temps va polint les vivències antigues emmirallades en la meva ment i ja la llum passa per ella, traspassant-la, com si fos el vidre transparent d’un finestral...

      ...i per això, ho escrit, per què revisquin i marxi’m com una pompa de sabó, al cap i a la fi això és la vida, una successió de pensaments emmirallats, què com la fulla caduca dibuixa una forma en el temps, per uns instants més tard, fer-los desaparèixer, transformats en  l’ humus, per un xic més tard, tornar-se’n en l’aliment de quelcom nou...

Quatre Records d’un any i una miqueta més (mes o menys) què vaig viure a Sant Antoni, desitjo que us agradi!




SANT ANTONI






Sota de la petita finestra de la balma, hi ha una taula d’aquelles què semblen d’una peça, com aquelles de les antigues oficines, amb les cantonades arrodonides i un calaix a la dreta, també hi ha una cadira de fusta antiga, aquest conjunt li dona un xic de caliu familiar a la estança i obre un reco d’enyorança, de meditacions amb la natura i un punt de relacions amb l’exterior. El sol irregular a on hi ha una mena de matalàs prim com els dels refugis, amb cuadrets vermells i negres,  fa una miqueta de inclinació abonyegada fins a una paret on hi ha, una petita prestatgeria amb quatre llibres i a sobre d’aquesta, una icona gran amb el crist de Taüll, que amb la seva presencia omple de blaus la cova i a estones de tranquil·litat el meu esperit. La porta de fusta, en fa molta il·lusió, es recuperada d’obres del monestir. El tub de la estufa de ferro surt al costat d’una petitona finestreta amb un vidre transparent a traves del qual, si no hi ha boira, mestre cuines o poses llenya a cremar, veus el cavall bernat allà avall, com una visió encisadora...

El Pare portuguès (deixeble del P. Estanislau Llopart) que va rehabilitar aquesta cova i va construir les parets que veient ara,  va tindre molts dies de feina i va treure moltes galledes de terra de la balma.

A les nits d’hivern, des de la gran terrassa que hi ha al davant de la balma, es veuen les llumetes dels pobles del voltant de Montserrat, petites i agrupades, llueixen  com els colors d’un calidoscopi, brillant sota l’esplendor estel·lar d’aquest reco planetari, d’aquestes nits fosques, amb un cel, d’un buit monumental, formidable,  cobrint tot aquest gegantí mant celestial, atapeït d’estels, entravessant l’infinit,  per el blanc anacarat de la via làctia...

Al fons, pel darrere dels gorros, els avions desapareixen per uns instants per una estona després aterrar a l’aeroport del  prat, allà,una miqueta a l’esquerra d’aquest,  s’ intueix, el cel brillant de Barcelona, i un xic més a prop, s’intueix la silueta de  la prenyada, l’elefant i els flautats enfosquits, com dormint, omplint d’harmonia, amb la elegància de les seves formes arrodonides, la negra foscor de la vall mala, harmonitzant una miqueta la excessiva soledat d’aquest indrets.

L’entorn familiar del Cavall Bernat, diables, el cap de mort, la miranda de sant antoni i l’agulla mig partida, juntament  amb  l’ermita,  forment com un reco íntim, familiar, aquí, assegut a les escales de la cisterna de la bassa de l’aigua, miro les llosetes vermelles del terra, observo els murs del jardinet que semblem com si aguantéssim el temps amb un delicat equilibri. La fusta, que com una obra d’art en forma d’home sense cap, harmonitza aquest Racó a on la vista no ha de somniar massa lluny, ni la ment omplir-se de preocupacions d’un demà què resta aguaitar, amagat, sota tota aquesta bellesa...

          ...la balma, cau amb una lleugera inclinació de conglomerat, fins ajuntar-se amb el terra, allà, deixa una petita escletxa molt amagada al fons, per aquesta obertura, de tan en tan, treu el nas un petit ratolí, esta bestiola oblidada del món i jo vivint en universos paral·lels i de vegades en silenci, coincidint immòbils uns instants, com mirant-nos.

Més tard, amb les vives impressions de  la nit assegut a l’únic lloc pla de la ermita, al costat de una petita taula feta d’ alzina, vaig observant la cova, la prestatgeria amb els quatre llibrets, l’ icona del crist de Taüll, l’escriptori amb la vella cadira i el finestral, la porta, la finestra petitona i l’estufa de llenya de ferro colat, ferit com un nen petit davant d’un gegant descomunal que et somriu, em pregunto per tot plegat, com repetint-me un mantra ,com una gota d’aigua picant al fons d’una galleda”què faig aquí i ara” mentre a poc a poc i lentament, com esgotant la petita flama de l’espelma,  vaig aclucant els ulls en aquest niu natural, arrecerat com en un bressol, a sobre del plàtan de diables, en la negra foscor de la solitud, d’aquesta nit d’hivern...



Lete, 28/08/2017














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada